Media

Dissabte passat, 9 de novembre, va ser el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. A El Born Centre de Cultura i Memòriava tenir lloc la intervenció escènica Apparatus Berlin, en dos passis amb entrada gratuïta. La proposta de Rimini Protokolldirigida per Helgard Haugva omplir el centre de paraules i memòria en un dia amb un gran pes històric per Alemanya, Europa i tot el món. Una acció teatral que va resultar ideal per al dia de reflexió. Perquè de murs, ja ho sabem, se’n segueixen aixecant cada dia.

Després d’haver entrevistat la directora, la setmana passada, i que m’expliqués el projecte, puc dir que el resultat encara em va agradar més de la imatge que me n’havia fet al cap. Més enllà d’una peça de teatre documental, basada en els enregistraments del programa radiofònic emès per la RIAS el 1963, el millor d’Apparatus Berlin van ser els set “agents” que la van fer real. Set persones “normals”, entre les quals hi havia un fotògraf, una arquitecta, un tècnic de teatre, una filòsofa o un actor, que ens rebien a les taules repartides per tot l’espai. Tot l’acte estava organitzat amb una precisió germànica (natürlich), i els espectadors podien recórrer totes les taules, on cada intervenció tenia una durada exacta de dotze minuts. Després d’uns cinc minuts de pausa, un senyal acústic indicava l’inici del següent interval, i els agents complien les indicacions rebudes de forma amable i diligent, tallant la possible tertúlia que els espectadors més intrèpids volien iniciar.

L’arquitecta Valentina Asinariens va parlar de les parets mitgeres, que separen i al mateix temps creen espais comuns, assenyalant els arcs que podíem veure a les runes que teníem davant nostre. L’actor Thomas Sauerteigens va explicar que acabava de tornar d’un rodatge a Budapest, que és la ciutat europea que més s’assembla al Berlín dels anys seixanta i setanta. El fotògraf Manolo Laguillova mostrar les fotos que va realitzar al solar que era la Potsdamer Platz el 1990, on actualment trobem el Sony Center i el Museu del Cinema Alemany, un dels epicentres de la Berlinale. Alex Simmelens va parlar de llengües maternes que no parla ni el pare ni la mare i que, segons ell, les llengües són les formes més pràctiques d’enderrocar murs. Ventura López Kalászens va mostrar eines “Made in West Germany”, que encara funcionen després de quaranta anys, quan l’obsolescència programada no existia ni com a concepte. La seva mare, Claudia Kalász, ens va ensenyar antigues fotos familiars i figuretes tradicionals nadalenques que li havien regalat de petita. Finalment, la filòsofa Paula Kufferens va parlar d’Argentina i Barcelona, de Walter Benjamin i de la seva cèlebre cita: “No hi ha cap document cultural que no sigui al mateix temps un document de la barbàrie”.

Més enllà de la barbàrie o el drama, Apparatus Berlinés una acció que combina sàviament el teatre documental amb les biografies dels seus agents, i una experiència no només teatral, sinó quasi que històrica i afectiva. El Born Centre de Cultura i Memòria té tot el sentit del món amb propostes com aquesta: que relacionen el present amb el passat des de les persones, més enllà de les pedres. Sentir els documents sonors on els habitants del Berlín Oest preguntaven si podien portar una nevera, una ampolla de conyac o un ànec al Berlín oriental ajuda a entendre a la perfecció un moment històric com el de l’Alemanya dividida molt millor que la majoria de llibres. L’exposició Paradigma Mur. Berlín-Barcelona. 1989-2019 / 1961-2021 continuarà amb una sèrie de xerrades, podcasts, espectacles, cinema i una exposició. Intentarem anar a tot el que podrem.